UkTrip

Bé, aquí amb català. Avui m'han fet un petit detallet que per a mi es molt gran jejeje, ja que he tornat de Madrid una mica escaldat (ja ho explicaré). Es una història alternativa de Sant Jordi. La autora és la Cristina( Laie ). I des d'aquí MOLTES GRÀCIES! La llegenda de St.Jordi ha passat des de fa segles de generació en generació. Això ha fet que els esdeveniments canviessin cada cop que algú la contava als seus fills, però a continuació us explicaré el que va passar de veritat...Fa molt i molt de temps, quan els grecs eren encara la gran civilització del Mediterrani i comerciaven amb els íbers, un petit poble ibèric, els habitants del qual s'anomenaven a sí mateixos "Laietans", en honor a la primera reina que havien tingut (eren una cultura matriarcal). Eren un poble petit però feliç; gaudien coneixent més coses sobre la cultura grega, amb qui intercanviaven gerros i vi i mel, i també els agradava molt fer roba amb la llana de les ovelles que cuidaven o amb la pell dels conills. Però un bon dia aquella felicitat es va acabar; al turó del costat s'havia instal·lat una ferotge bèstia que es menjava les ovelles com si fossin crispetes. Preocupada per aquest monstre, la reina va demanar als pagesos que l'havien vist que li expliquessin com era, per intentar trobar una manera de caçar-la. -És horrible, senyora! -exclamaven, horroritzats-, tan lletja i deformada que més que un ésser viu sembla una roca que es mou... i les dents! Té unes dents com espases, i encara més afilades! La reina estava molt preocupada. Els laietans, i tots els pobles íbers, eren més aviat una civilització pacífica, que tenien més tendència al comerç, no com els celtes ignorants, a qui els encantava la caça i les guerres i els rituals de màgia negra. Així que la reina va decidir-se per la solució menys conflictiva que va trobar: ja que no podien caçar aquell monstre (massa gran i perillós per les seves armes) li donarien un sacrifici cada setmana, i així aconseguirien salvar els ramats. I es va fer tal i com la reina havia dit: cada setmana es feia un sorteig i un noi verge anava a trobar-se amb la bèstia, per després no tornar. S'havien decidit pels nois perquè les noies eren massa importants per ser perdudes: donaven fills (cosa que podrien seguir fent sempre que quedés un home en el poble) i feien les manualitats amb que després comerciaven amb els grecs, i a sobre eren bones fent negocis i estalviant, no com els homes, que tendien a gastar-s'ho tot en tonteries. Però els mesos van anar passant, i el monstre -aquí els del poble havien anomenat "Mathematika", perquè els semblava que les seves proporcions no podrien ser explicades ni amb aquesta ciència.-, havia decidit establir-se definitivament a la muntanya del davant, ja que no només tenia vistes al mar, sinó que a sobre l'alimentaven i tot. Finalment va tocar-li al fill de la reina, anomenat Jordi, que en grec (una llengua que els laietans adoraven) vol dir "camperol". La reina no volia que el seu fill anés a trobar-se amb el monstre, però no tingué més remei que deixar-lo marxar, ja que si no ho feia els seus ciutadans la veurien com una mala governant. El pobre noi, que solia vestir amb roba decorada amb flors hawaiianes -er...vull dir, flors del nil, va assumir el seu destí i va anar a trobar-se amb la ferotge Mathematika, que havia augmentat molt de tamany, ara que era alimentada amb carn humana. L'acompanyaven dues noies del poble, que s'encarregaren de lligar-lo a un pi per tal que no escapés i després van marxar. Quan en Jordi va sentir els feixucs passos del monstre va mirar-lo amb atenció, pensant que, si bé anava a morir a les seves mans...vull dir, dents, com a mínim podria satisfer la seva curiositat i veure l'animal. El monstre va aparéixer, amb la pell negra com la nit i les dents de marfil brillant groguenques en la seva enorme boca. El fill de la reina va tenir ganes de vomitar, però va aguantar tant com va poder. Quan ja gairebé anava a desmaiar-se de la pudor que feia el monstre, una silueta va aparéixer del no-res i es va interposar entre ells. Era una noia grega (ho això va deduir pel cabell negre rinxolat) que, amb un moviment ràpid, va llançar una espasa contra l'animal, amb tant bona punteria que li clavà en el front i va caure a terra, mig moribund. La noia va soltar en Jordi i el va allunar una mica de la bèstia perquè pogués tornar a respirar aire pur. Es va presentar (es deia Hel·lènika) i va tornar cap a on era el monstre. En el vassal de sang havia crescut una flor, vermella com aquest, i la noia la va tallar per regalar-se-la al noi. Van tornar cap al poble, on va fer-se una gran festa per commemorar que Mathematika era ja morta. La reina va oferir-li a Hel·lènika la mà del seu fill, però la noia es va negar, dient que havia de tornar al seu poble natal, Creta, on el seu pare l'esperava. En Jordi es va entristir molt, però la noia li va dir que si volia l'aniria a visitar sempre que volgués. Des d'aquell moment en Jordi es dedicà a estudiar matemàtiques, per intentar descobrir si era o no possible calcular les proporcions i deformacions del monstre o no, però cada vegada que Hel·lènika el visitava abandonava els seus estudis per aprendre grec i coses sobre aquella cultura. La història se la va narrar en Jordi al seu primer fill, que més tard se la explicaria a la seva filla, canviant els personatges de manera que el seu pare era el protagonista, i així va anar passant fins que el nom de la noia -ara princessa, va ser oblidat, però en Jordi va ser recordat per sempre més com un valent cavaller, amb el signe de sumar com a emblema, i la rosa com a símbol de la tradició que començaria. Fi~